Diumenge, 2 de març del 2014

Un grup de bruixes, en ple 'sabbath' revolucionari a Chicago, el 1968.

No eren més de quatre. Van arribar com un huracà, amagades sota barrets i capes negres. Van estendre un cercle d'orenga a terra -«és marihuana», deien-, van saltar a l'interior i van començar a fer i dir coses que van deixar parats els vianants i el grup de periodistes que havien aconseguit arrencar de les redaccions. «Les dones són les persones que fa més temps que estan oprimides sobre la terra, però aquesta, per fi, és l'Estació de la Bruixa-se li va sentir dir a una d'elles davant el Gem Spa de l'East Village de Nova York-. El mateix Satan s'asseu en aquest comitè i demanem el dret d'informar-lo i petonejar-li el cul, com fa tot Amèrica».

Aquell va ser el primer dels múltiples aquelarres d'una guerrilla feminista que, a finals dels 60, va vindicar amb accions espectaculars el costat fosc de la història de les dones, i va deixar un llegat en què avui es miren des de les Femen fins a les Pussy Riot. Es van fer dir W.I.T.C.H. (bruixes en anglès) i, amb el subtítol de Conspiració Terrorista Internacional de les Dones de l'Infern, es van convertir en el dit acusador i la mala consciència dels seus companys de l'esquerra radical, que s'omplien la boca parlant de l'alliberament de les dones i després les relegaven al paper d'«espectadores o taquígrafes a les assemblees». La frase bala apareix en el pròleg de 'WITCH' (La Felguera), un llibre que ha furgat en l'herència extraviada d'aquestes dones que van contemplar com en la contracultura revolucionària «es repetien els vells esquemes masclistes que havien patit elles mateixes, les seves pròpies mares i també les seves àvies».Aquestes i altres crítiques bullien al cap d'un petit grup de dones que, pocs dies abans d'aquell primer aquelarre, s'havien reunit a l'apartament de l'activista Robin Morgan per decidir què feien davant el procés dels anomenats Vuit de Chicago, detinguts en els disturbis contra la guerra del Vietnam que es van desencadenar durant la convenció demòcrata del 1968. «Nosaltres havíem treballat en l'organització de les manifestacions i cap havia sigut acusada. El comitè va decidir que només els homes eren els líders i això ens va fotre», recorda l'activista Roz Payne. Aquest 'nosaltres' incloïa el nom de Sharon Krebs, també present en aquella vetllada i en els 'antecedents' de la qual figurava haver irromput en la convenció despullada, desfilant amb gest solemne entre les butaques amb una safata amb un cap de porc. En un país en què Jackie Kennedy, més que una exprimera dama, era un estil de vida, aquell ús del cos com a ofensa, no com a objecte de seducció, va caure com una puntada a les dents.

Però tornem a aquell dia a casa de Morgan. Les dones que s'hi van reunir anaven a grups d'autoconsciència en què, lluny de fer teràpia, van descobrir que els problemes d'una també eren els de totes. «La revolució comença a les nostres pròpies vides» era una de les tornades de l'època. Aquell dia, Morgan i les seves amigues van decidir que, a partir d'aquell moment, s'escindien dels seus companys 'yippies', l'ala radical dels 'hippies' que en la seva lluita alternaven la 'performance' i l'acció directa. I l'escissió, van determinar, es faria pel costat abjecte. Morgan feia temps que els parlava de la història oculta de les dones, dels milers de bruixes assassinades perquè el seu saber i les seves pràctiques s'escapaven del poder. «Van ser les primeres que van practicar avortaments i van distribuir herbes anticonceptives», van vindicar en els seus textos. I van pensar que no hi havia cap figura que escopís millor sobre tot el que s'espera d'una dama que les bruixes. ¿Potser s'esperava d'elles que fossin bones cuineres? ¿Que cabessin en una talla 36 i anessin a la perruqueria? ¿Que esperessin els seus marits amb el somriure posat, el diari i les sabatilles? Sí, les bruixes eren el símbol que buscaven.

«W.I.T.C.H. viu i riu en cada dona, és la part lliure de cada una de nosaltres, que s'amaga sota els somriures tímids, el maquillatge o la roba asfixiant -van subratllar-. Si ets dona i t'atreveixes a mirar dins teu, ets bruixa». Vestides, doncs, en consonància, van executar l'aquelarre a Nova York i el van repetir després a Washington, on van irrompre en les vistes del Comitè d'Activitats Antiamericanes, que feia seure al banc els acusats d'instigar les protestes de Chicago. «Vam dibuixar un cercle a terra -recorda Roz Payne-, ens vam ficar a dins i vam llançar el nostre embruixament a tots els homes del comitè i també als nostres nois de Chicago».Auge del 'black power'En ple auge també del 'black power', amb què el moviment de dones compartia el seu afany per autoafirmar-se i la necessitat de reescriure la seva pròpia història, les bruixes urbanes van començar a multiplicar-se a un ritme endimoniat. Van aparèixer grups autònoms i antijeràrquics a Boston. Chicago. San Francisco. Portland. Austin. En tot just dos anys, els seus conjurs van sacsejar tot el que sonés a sexisme i capitalisme, i es van convertir en un símbol de desobediència femenina que ha arribat fins als nostres dies.

La seva agenda era endimoniada. La nit de Halloween es van plantar a Wall Street i, amb els ulls tancats i els caps abaixats, van invocar un encanteri de bruixes algerianes i van anunciar l'enfonsament de la borsa (poca broma: l'endemà, va caure 1,5 punts i, cinc dies més tard, es va desplomar fins a 5). Comandos de bruixes també van embruixar «la política opressora» al tercer món de United Fruit Company, a la qual acusaven de tenir connexions amb la CIA, i van ruixar el Departament de Sociologia de la Universitat de Chicago amb flocs de cabells i ungles després d'haver acomiadat una professora feminista radical. Van boicotejar concursos de misses i van assaltar la fira nupcial de Nova York el dia de Sant Valentí del 1969. Llegint més que ningú els temps i desemmascarant el subtext que encara regeix la indústria de la moda i la cosmètica, aquelles bruixes van percebre la mercantilització de les emocions i la inseguretat femenina. «Compra cosmètics i roba de fantasia per estar guapa. Compra menjar gurmet per poder arribar al cor d'un home. Tingues una lluna de mel glamurosa per obtenir estatus a l'oficina. Compra desodorant per estar 'delicada' i 'segura' -deia aquell text-titadyne dirigit a les empreses nupcials-. I, després de tot això,¿ encara li falta sentit a la teva vida? Llavors concedeix-te un estímul i passa una tarda triant quina tonalitat de paper higiènic 'és més tu'».El 1970, les dones també van ocupar la redacció de la publicació contracultural 'Rat', i la 'bruixa' Robin Morgan va publicar un text titulat 'Adéu a tota la resta' en què va denunciar que l'esquerra revolucionària funcionava com un «microcosmos capitalista: amb els homes competint pel poder i l'estatus a la part de dalt, i les dones fent tota la feina a la part de baix». Com es podia esperar, el discurs d'aquests grups va ser «infravalorat, ridiculitzat i qualificat de contrarevolucionari», s'assegura al llibre. Finalment, els seus textos i boicots van acabar entre la runa de l'ensorrament del 68. No obstant, el seu llegat i l'ordre del dia de les seves crítiques resulten tan actuals com fa 45 anys.

Via: elperiodico.cat

Short link: Copy - http://whoel.se/~YmMse$4yg